Data:

19 de de desembre de 2022

La Protecció Registral de les Forests. La Declaració de Zona D’Especial Protecció en el Registre de la Propietat

La regulació jurídica de les forests a Espanya, i en especial la seva protecció jurídica mitjançant el Registre de la Propietat és un tema complex. I és que les forests, com diu Gómez Gálligo, d’una banda, son terrenys susceptibles de propietat i d’altres drets reals, però alhora estan sotmesos pel legislador a un règim especial de protecció pública, per a salvaguardar el respecte al medi ambient i a la conservació dels recursos naturals, un veritable principi sancionat a la nostra Constitució (article 45). La Llei de parcs nacionals, de 7 de desembre de 1916, els definia com "aquells llocs o paratges excepcionalment pintorescs, forestals o agrestes del territori nacional que l'Estat consagra declarant tals amb l'exclusiu objecte d'afavorir el seu accés per vies de comunicació adequades, i de respectar i fer que es respectin la bellesa natural dels seus paisatges, la riquesa de la seva fauna i de la flora i les particularitats geològiques i hidrològiques que tanquin, evitant d'aquesta manera tot acte de destrucció, deteriorament o desfiguració per la mà de l'home". Aquesta definició es reproduirà amb lleugeríssimes variants a l’article 78 de la Llei de forests, de 8 de juny de 1957.

Actualment, la Llei 43/2003, de 21 de novembre, de forests defineix els forest a l’article 5.1: Als efectes d’aquesta Llei, s’entén per forest qualsevol terreny en el qual vegeten espècies forestals arbòries, arbustives, de bardissa o herbàcies, sigui espontàniament o procedeixin de sembra o plantació, que compleixin o puguin complir funcions ambientals, protectores, productores, culturals, paisatgístiques o recreatives.

També tenen la consideració de forest:

  1. Els terrenys erms, rocams i arenys.
  2. Les construccions i infraestructures destinades al servei de la forest en què s’ubiquen.
  3. Els terrenys agrícoles abandonats que compleixin les condicions i els terminis que determini la comunitat autònoma, i sempre que hagin adquirit signes inequívocs del seu estat forestal.
  4. Qualsevol terreny que, sense complir les característiques descrites abans, s’adscrigui a la finalitat de ser repoblat o transformat a l’ús forestal, de conformitat amb la normativa aplicable.
  5. Els enclavaments forestals en terrenys agrícoles amb la superfície mínima determinada per la Comunitat Autònoma.

2. Sense perjudici del que disposen els altres apartats d’aquest article, no tenen la consideració de forest: a) Els terrenys dedicats al cultiu agrícola.

b) Els terrenys urbans.

c) Els terrenys que exclogui la comunitat autònoma en la seva normativa forestal i urbanística.

3. Les comunitats autònomes, d'acord amb les característiques del territori, poden determinar la dimensió de la unitat administrativa mínima que es considera forest als efectes de l'aplicació d'aquesta Llei.

4. Les plantacions d’espècies forestals de torn curt en règim intensiu sobre terrenys agrícoles estan sotmeses al que disposa aquesta Llei durant la vigència dels torns d’aprofitament establerts prèviament, llevat que la comunitat autònoma decideixi expressament un període més curt i el seu titular decideixi, una vegada finalitzat el període esmentat, sobre l’aprofitament del terreny en qüestió.

D’altra banda, existeix un creixent interès per la protecció de les forests, prova d’això són les iniciatives ecològiques que sorgeixen, com “Pi d’en Xandri” a Sant Cugat del Vallès”, o “Salvem el Realenc” a Carcaixent que s’han mobilitzat fins a aconseguir en el ple de l’Ajuntament una oposició a la instal·lació d’una empresa fotovoltaica en un paratge muntanyós. Com a denominador comú d’ambdues iniciatives és que les activitats paralitzades requeien sobre terrenys de titularitat privada.

Aquestes associacions ecològiques que neixen i són l’altaveu de les denúncies de projectes específics, em porta a la conclusió que efectivament la protecció de les forests quan són terrenys de titularitat privada han de ser objecte d’una intervenció i protecció administrativa més intensa. La limitació de les facultats d’explotació i dispositives en relació a les forests de titularitat privada, estan justificades per la transcendència pública que aquests béns tenen per a la comunitat.

I una de les institucions fonamentals per a la protecció de les forests és el Registre de la Propietat que, tot i que va néixer per donar seguretat jurídica al trànsit immobiliari, i amb això, al progrés econòmic, s’ha convertit en una institució bàsica per a la protecció efectiva del medi ambient, especialment per a la protecció de les forests. Declarada i amb constància registral la qualificació de zona d’especial protecció d’una finca registral, l’adquirent, en cas de transmissió d’aquestes, coneixerà les característiques mediambientals i les limitacions que això comporta.

També les Administracions públiques encarregades de vetllar per l’ordenació urbanística i per la protecció de les forests necessiten donar a conèixer les característiques mediambientals, sent la inscripció en el registre de la propietat una eina necessària per a l’efectivitat davant tercers.

Però diferents iniciatives privades ecologistes, com “Pi d’en Xandri” a Sant Cugat del Vallès, o la de “Salvem el Realenc” a Carcaixent, ens porta a reflexionar sobre el que està fallant en el nostre sistema quan a vegades son les entitats ecològiques els altaveus de protecció de les forests.

Per entendre aquestes iniciatives ecològiques, en primer lloc, cal recordar que, en el cas de forests públics, aquests no s’inscrivien en el Registre de la Propietat fins a la reforma establerta pel Reial Decret 1867/1998, de 4 de setembre que va donar nova redacció a l’article 5 del Reglament hipotecari: “Els béns immobles de domini públic també podran ser objecte d’inscripció, d’acord amb la seva legislació especial”. Per tant, és possible la inscripció no només de béns patrimonials, sinó també de béns demanials dels ens públics. L’article 36 de la Llei 33/2003, de 3 de novembre, de patrimoni de les administracions públiques, declara que “les administracions públiques han d’inscriure en els registres corresponents els béns i drets del seu patrimoni, siguin demanials o patrimonials, que siguin susceptibles d’inscripció...” Pel que fa als béns d’Entitats Locals els articles 1 a 16 i 36 del Reglament de béns de les Entitats Locals, aprovat pel Reial Decret de 13 de juny de 1986, declara la vinculació del sòl al seu destí urbanístic des de l’aprovació dels plans, distingint els béns patrimonials dels demanials que es destinen a ús públic i afectats a algun servei públic. L’obligació per part de les corporacions locals d’inscriure en el Registre els seus béns immobles i els drets reals es recull a l’art. 36 del seu Reglament.

Si el domini públic ha estat inscrit, tal com s’obliga legalment, gaudirà de la protecció registral per evitar immatriculacions invasives d’aquest, al mateix temps es podran fer constar les qualificacions registrals mediambientals a la descripció de les finques, si s’ha declarat zona d’especial protecció, Parc Natural, si la seva gestió s’ha encomanat a un organisme forestal, “Consorci del Parc Natural de la Serra de Collserola”, com algunes finques inscrites que es descriuen com a porció de terreny forestal, sent de titularitat municipal la gestió del qual s’ha encomanat al Consorci del Parc Natural de la Serra de Collserola, després de la declaració del Parc Natural de la Serra de Collserola per Decret 146/2010, de 19 d’octubre.

Però, per un privilegi legal, el domini públic també gaudeix d’aquesta mateixa protecció registral encara que no hagués complert amb la seva obligació d’estar prèviament inscrit.

Si bé la inscripció dona una major eficàcia davant tercers, el legislador és conscient de la necessitat d’inscriure el domini públic per a la protecció activa d’aquest. Es tracta de l’obligació d’inscriure no només els béns patrimonials de l’Administració pública sinó també els béns de domini públic.

Un cop s’han inscrit els béns demanials, entre els quals hi ha les forests quan estan destinades a un ús o servei públic, es pot donar accés al registre de la qualificació urbanística d’aquests segons el plantejament aprovat, i en conseqüència, gaudirà de la publicitat i protecció registral.

L’Administració pública gaudeix de titulació privilegiada per a la inscripció, sent suficient la certificació administrativa. L’article 37 de la Llei de forests declara:

1.- La inscripció al Registre de la Propietat es practica de conformitat amb el que preveu la legislació hipotecària i aquesta Llei.

2.- Les operacions d’agrupació, divisió, agregació i segregació de finques i altres que preveu l’article 206 de la Llei hipotecària de 8 de febrer de 1946 es practiquen mitjançant el trasllat de la disposició administrativa en virtut de la qual es duguin a terme, o mitjançant la certificació que preveu l’esmentat article, sempre que no afectin tercers.

3.- A més dels mitjans que preveu l’article 200 de la Llei hipotecaria, la certificació a la qual es refereix l’article 206 d’aquesta Llei és títol vàlid per reprendre el tracte successiu interromput, sempre que els titulars de les inscripcions contradictòries o els seus drethavents no hi hagin formulat oposició dins els 30 dies següents a aquell en què l’Administració els hagi donat trasllat de la certificació que es proposa inscriure, mitjançant una notificació personal o, si aquesta no és possible, mitjançant la publicació d’edictes en els termes que s’expressen a continuació. Si els interessats no són coneguts, es pot inscriure la certificació quan les inscripcions contradictòries tinguin més de 30 anys d’antiguitat, no hagin sofert alteració durant aquell termini i s’hagin publicat edictes per un termini de 30 dies en què es comuniqui la intenció d’inscriure la certificació en el tauler de l’ajuntament, i en el <<Butlletí Oficial de l’Estat>>, en el de la comunitat autònoma o en el de la província, segons quina sigui l’Administració que l’hagi expedit, sense que s’hi hagi formulat oposició per algú que acrediti tenir dret sobre els béns. En la certificació es fa constar el títol d’adquisició del bé o del dret i el temps que fa que l’Administració es titular en la possessió pacífica d’aquest.

Les inscripcions practicades en aquesta forma estan afectades per la limitació d’efectes que estableix l’article 207 de la Llei hipotecària.

D’altra banda, al tractar-se de forests de titularitat privada, en la classificació que es fa per la seva titularitat a l’article 11 de la Llei de forests de 2003, “forests públiques i forests privades” són forests públiques les que pertanyen a l’Estat, a les comunitats autònomes, a les entitats locals i a altres entitats de dret públic; i són forests privades “les pertanyents a persones físiques o jurídiques de dret privat, ja sigui individualment o en règim de copropietat”, i a les “forests veïnals de mancomú són forests privades, la titularitat de les quals és dels veïns que en cada moment integrin el grup comunitari de què es tracti”. L’expressió persones jurídiques de “dret privat”, contraposada a la de persones jurídiques de “dret públic” – la Llei de forests de 2003 al·ludeix juntament amb les administracions de base territorial (l’Estat, les comunitats autònomes i les entitats locals), a “altres entitats de dret públic” -té un caràcter residual respecte a aquesta segona; per això, forests privades són les que no pertanyen a cap administració territorial o “entitat de dret públic”.

La Llei de forests a l’article 23.1 parteix del principi que “les forests privades es gestionen tal com ho disposi el seu titular, i això, “sense perjudici del que es disposa a la legislació específica i el Codi civil”.

D’una banda, s’afirma l’autonomia de gestió del seu titular. És a dir, el legislador espera que totes les forests es gestionin: d’una actitud activa. I precisament per garantir i orientar la gestió, els instruments com el projecte d’ordenació de forests són decisius, pla dasocràtic, pla tècnic o figures equivalents que la llei impulsi decisivament.

El Reial decret legislatiu 7/2015, de 30 d’octubre pel qual s’aprova el text refós de la Llei del sòl i rehabilitació urbana, en el text refós del qual el legislador imposa determinades obligacions legals amb la finalitat de protegir els interessos mediambientals dels terrenys, i els subjecta amb caràcter general al deure de dedicar-los a usos que siguin compatibles amb l’ordenació territorial i urbanística. D’acord amb el que estableix l’article 15 de la Llei del sòl i rehabilitació urbana. El dret de propietat dels terrenys comprèn una sèrie de deures i càrregues, no només el seu destí compatible amb l’ordenació territorial i urbanística, també l’obligació de conservar-los i executar les obres necessàries per mantenir els terrenys i la seva massa vegetal en condicions d’evitar riscos d’erosió, incendi, inundació, així com danys o perjudicis a tercers o a l’interès general, inclosos els ambientals.

Fins i tot el legislador, a fi de la conservació i protecció dels interessos mediambientals, facilita l’adquisició de la titularitat de les forests i terrenys, ja sigui mitjançant l’expropiació forçosa per raons d’utilitat pública, o bé mitjançant l’establiment de drets d’adquisició preferent.

És en els terrenys de titularitat privada, com era el cas del projecte d’urbanització que va paralitzar l’associació Pi d’en Xandri, o la instal·lació fotovoltaica que intenta paralitzar l’associació “Salvem el Realenc”, on els interessos mediambientals xoquen amb els interessos particulars dels titulars. Però el quid de la qüestió és que, malgrat la titularitat privada de les forests, ja sigui a favor d’una persona física o jurídica, el seu règim no és el dels drets reals privats, perquè estan subjectes a restriccions en la seva disponibilitat, atesa la característica especial de béns que necessiten de protecció mediambiental, on l’interès públic afecta plenament.

Aquesta característica de béns que necessiten de protecció mediambiental, és la que justifica la tendència legislativa a exigir la publicitat registral, a fer-la obligatòria, i per a això s’imposa la inscripció obligatòria de les forests al Registre de la Propietat.

Segons les últimes dades publicades el 2019 per l’Anuari d’Estadística Forestal (Estadístiques Forestals, Direcció general de Biodiversitat, boscos i lluita contra la desertificació, Ministeri per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic) en la distribució de les forests espanyoles segons la seva titularitat, a nivell nacional, la superfície pública arbrada representa el 28% del total (l’Estat o Comunitat Autònoma 6,1% i les entitats locals 22,2%) i la privada (s’inclou en la privada la propietat desconeguda) el 72% restant. La superfície pública desarbrada representa el 24% del total (l’Estat o comunitat autònoma 3,7% i les entitats locals 20,5%) i la privada (s’inclou a la privada la propietat desconeguda) el 76% restant. Tot això, segons l’informe sexenal de l’Inventari del Patrimoni Natural i de la Biodiversitat, tenint en compte que la propietat forestal tendeix a mantenir les seves xifres al ésser una característica la seva estabilitat a les últimes dècades.

Com a conclusió, és aquest alt percentatge de titularitat privada de les forests, el que obliga no només a l’administració pública, sinó a tots els agents, destacant el Registre de la Propietat, a vetllar pel compliment efectiu de la funció social de les forests, per a la seva protecció mediambiental que passa per la publicitat registral per fer efectives davant a tercers les limitacions que imposa la declaració d’Espais Naturals Protegits. D’acord amb la Llei 42/2007, de 13 de desembre del patrimoni natural i de la biodiversitat, els Espais Naturals Protegits s’han de classificar en alguna de les categories següents: Parcs, Reserves Naturals, Àrees marines protegides, Monuments naturals, i Paisatges protegits.

Tot i que la Constitució no diu res sobre els espais naturals, només els Estatuts d’Autonomia, i no tots, s’ocupen dels espais naturals. La Llei 12/1985, de 13 de juny d’espais naturals de Catalunya, manifesta com les figures del planejament i pla especial ja previstes a l’anterior Llei del sòl de 1975, van resultar insuficients per a la protecció de determinats espais naturals requerint un instrument jurídic i un marc legal de protecció que permetin la gestió i conservació dels espais naturals. S’entén per espais naturals aquells que presenten un ecosistema o diversos, no essencialment transformats per l’explotació i l’ocupació humanes, amb espècies vegetals i animals d’interès científic o educatiu i els que presenten paisatges naturals amb valor estètic. Tenen la consideració d’espais naturals protegits els inclosos en el Pla d’Espais d’Interès Natural, que alhora inclouen els espais naturals de protecció especial. Les zones d’especial conservació, les zones d’especial protecció per a les aus i els llocs d’importància comunitària també es consideren espais naturals protegits quan la proposta sigui aprovada pel Govern. (Art. 2).

El Decret 146/2010, de 19 d’octubre, de declaració del Parc Natural de la Serra de Collserola, adopta una figura de protecció de rang superior: Parc Natural de la Serra de Collserola. Mitjançant la declaració de Parc Natural ha estat reconeguda la Serra de Collserola com espai natural de protecció especial millorant la cobertura que existia fins aleshores com a espai del Pla d’Espais d’Interès Nacional i Parc Forestal de protecció urbanística. No hi ha instrument més eficaç que la inscripció en el Registre de la Propietat per fer públiques les limitacions derivades d’aquesta declaració de Parc Natural.

No puc acabar aquest article sense fer referència al Catàleg de Forests d’utilitat pública, regulat a l’article 16 de la Llei de forests, el qual és un instrument fonamental per a la protecció de les forests, sent un registre públic de caràcter administratiu en què s’inscriuen totes les forests declarades d’utilitat pública; al Registre de Forests protectores del qual l’article 24 de la Llei de forests delega a les Comunitats Autònomes la creació del registre de forests protectores de caràcter administratiu en el qual s’inscriuran les forests o terrenys forestals de titularitat privada que compleixin alguna de les condicions que per a les forests públiques estableix l’article 13; i als plans d’ordenació dels recursos forestals regulats a l’article 31 de Llei de forests (PORF) que són instruments de planificació forestal, constituint-se en una eina en el marc de l’ordenació del territori.

La Llei 6/1988, de 30 de març, forestal de Catalunya (la Llei de forests Catalana utilitza el concepte de terrenys forestals o boscos en comptes de forest art. 2) i l’article 33 de la Llei 43/2003, de 21 de novembre de forests, estableix que les forests públiques han de disposar d’un projecte d’ordenació forestal o d’un altre instrument de gestió equivalent, com els plans tècnics de gestió i millora forestal i els plans simples de gestió forestal, i aquests instruments els ha d’aprovar l’Administració forestal. Així  l’Ordre ARP/122/2017, de 13 de juny per la qual es regulen els instruments d’ordenació forestal, proporciona un marc normatiu la realització de projectes de planificació forestal i estableix el procediment de tramitació per a la seva aprovació, modificació, revisió i seguiment. Però aquests procediments de tramitació seran objecte d’un altre treball.

Ana Maria Sabater Mataix

Registradora de la Propietat de Sant Cugat del Vallès 2

BIBLIOGRAFIA:

“Titularidad de los montes” Sofía de Salas Murillo

“La protección registral del medio ambiente” Joaquín Delgado Ramos

“Espacios naturales protegidos y medio ambiente” Manuel José Terol Becerra

Blog Medi Ambient
   DEGANAT DELS REGISTRADORS DE LA PROPIETAT, MERCANTILS I DE BÉNS MOBLES DE CATALUNYA